Pensem en els altres
I... pensant en els altres a mi em va fer pensar i preguntar-me:
Tanta reforma educativa i tanta polèmica sobre l’ensenyament, d’una
banda que si el model finlandés o l’alemany, d’altra que si matemàtiques,
religió, català, art… A mi em fa
preguntar-me si no voldrem per damunt de tot formar persones i ser persones.
Sembla que el capital ens ha menjat el cervell, ens hem quedat absorbits per
l’economia, per la competitivitat, per créixer, viure be, l’estat del benestar…
Hem perdut el nord, hem deixat de banda el més important; i és que ja
no sabem ser feliços, no tenim empatia, no lluitem per les coses que creem
justes, no sabem compartir, “no sabem ser persones”.
No comprenem els nostres sentiments, no entenem el nostre cos, i sense això,
pobrament entendrem els altres i menys encara serem persones completes i
felices. M’atreviria a dir que també ens allunyem del sentit de l’amistat,
perquè una persona que no s’estima a ella mateixa i que veu els altres com a
competidors seus, difícilment podrà entendre l’amistat i viure-la.
Sóc conscient de que esta introducció ha quedat un poc negativa, he
pensat en canviar-la, però crec que esta vegada és important deixar escrit el
que sent i el que pense (així com fan els xiquets a les seues llibretes)
Respecte al documental, continuant amb la tònica dels paràgrafs
anteriors, em sembla trist que haja de ser un documental i no un fet
normalitzat.
El fet que els nens escriguen a la llibreta els seus sentiments em sembla genial, ja que es molt més fàcil expressar-se de forma íntima (a la llibreta
sols estan ells) per a poder exterioritzar tot allò que els preocupa, els
afecta, o els agrada més tard quan els toque exposar-ho en grup. D’altra banda
els coneixements del professor son essencials per a que els alumnes se senten
agust compartint les seues experiències de llibreta amb els companys, formant
així un vincle entre ells que difícilment es podrà trencar, ja que com diu ell
mateix, quan la gent t’escolta de debò
viu sempre en el teu cor.
D’altra banda fer recapacitar als nens sobre els seus actes, sobre la transcendència
que tenen, és molt important; les reflexions de la llibreta no podien ser simplement
fets individualistes o bonics, també hem de formar persones critiques, amb
sentit de la responsabilitat. Per això, inclús les discussions de classe son
eines perfectes per a fer-los vore als nens que allò que facen tindrà
repercussions, i que si saben distingir entre fets bons i dolents, podran (i deurà)
fer el que estiga al seu abast per canviar-los i per lluitar contra la injustícia
i els abusos.
En resum, aquest documental m’ha recordat la importància dels lligams,
que aquests no sorgeixen de la nit al matí, sinó que requereixen de temps,
esforç, dedicació, estima, bondat, així com de consciencia, autoestima,
acceptació, sinceritat i un fum de qualitats.
Compartir la intimitat de les cartes, sense l’acompanyament del senyor
Toshiro Kanamori, no havera sigut possible, i és que no podem pretendre que els
nostres alumnes siguen coses que nosaltres mateixos no som o no creem.
Al documental he vist la bondat, innocència, alegria i felicitat;
qualitats que entre els adults son difícils de vore (perquè estan amagades sota
la cuirassa de vanitats, qualitats i coneixements tècnics). Si nosaltres
mateixa les entenguérem i aplicarem a la nostra vida, si fórem coherents,
potser podríem creure en l’educació (ser bons docents i bones persones), en les
persones i en el bon funcionament de la societat. Per a mi és mot important que
treballs com aquest no acabem als arxius de la tele o simplement en el record
dels qui hem tingut la sort de veure’ls; pense que tenim l’obligació moral de
difondre’ls i si realment creem en el que explica el vídeo, si realment som
coherents amb allò que prediquem deuríem aplicar-ho també a les nostres vides, no
deixar mai d’aprendre ni de compartir.
