dimecres, 29 de maig de 2013

Com no podia ser d'altra forma us deixe l'enllaç a un documental que vem varen recomanar la setmana passada i que em va agradar molt: pensant en el altres

Pensem en els altres

I... pensant en els altres a mi em va fer pensar i preguntar-me:
Tanta reforma educativa i tanta polèmica sobre l’ensenyament, d’una banda que si el model finlandés o l’alemany, d’altra que si matemàtiques, religió, català, art… A mi  em fa preguntar-me si no voldrem per damunt de tot formar persones i ser persones. Sembla que el capital ens ha menjat el cervell, ens hem quedat absorbits per l’economia, per la competitivitat, per créixer, viure be, l’estat del benestar…  
Hem perdut el nord, hem deixat de banda el més important; i és que ja no sabem ser feliços, no tenim empatia, no lluitem per les coses que creem justes, no sabem compartir, “no sabem ser persones”.
No comprenem els nostres sentiments, no entenem el nostre cos, i sense això, pobrament entendrem els altres i menys encara serem persones completes i felices. M’atreviria a dir que també ens allunyem del sentit de l’amistat, perquè una persona que no s’estima a ella mateixa i que veu els altres com a competidors seus, difícilment podrà entendre l’amistat i viure-la.

Sóc conscient de que esta introducció ha quedat un poc negativa, he pensat en canviar-la, però crec que esta vegada és important deixar escrit el que sent i el que pense (així com fan els xiquets a les seues llibretes)
Respecte al documental, continuant amb la tònica dels paràgrafs anteriors, em sembla trist que haja de ser un documental i no un fet normalitzat.

El fet que els nens escriguen a la llibreta els seus sentiments em sembla genial, ja que es molt més fàcil expressar-se de forma íntima (a la llibreta sols estan ells) per a poder exterioritzar tot allò que els preocupa, els afecta, o els agrada més tard quan els toque exposar-ho en grup. D’altra banda els coneixements del professor son essencials per a que els alumnes se senten agust compartint les seues experiències de llibreta amb els companys, formant així un vincle entre ells que difícilment es podrà trencar, ja que com diu ell mateix, quan la gent t’escolta de debò viu sempre en el teu cor.

D’altra banda fer recapacitar als nens sobre els seus actes, sobre la transcendència que tenen, és molt important; les reflexions de la llibreta no podien ser simplement fets individualistes o bonics, també hem de formar persones critiques, amb sentit de la responsabilitat. Per això, inclús les discussions de classe son eines perfectes per a fer-los vore als nens que allò que facen tindrà repercussions, i que si saben distingir entre fets bons i dolents, podran (i deurà) fer el que estiga al seu abast per canviar-los i per lluitar contra la injustícia i els abusos.

En resum, aquest documental m’ha recordat la importància dels lligams, que aquests no sorgeixen de la nit al matí, sinó que requereixen de temps, esforç, dedicació, estima, bondat, així com de consciencia, autoestima, acceptació, sinceritat i un fum de qualitats.
Compartir la intimitat de les cartes, sense l’acompanyament del senyor Toshiro Kanamori, no havera sigut possible, i és que no podem pretendre que els nostres alumnes siguen coses que nosaltres mateixos no som o no creem.

Al documental he vist la bondat, innocència, alegria i felicitat; qualitats que entre els adults son difícils de vore (perquè estan amagades sota la cuirassa de vanitats, qualitats i coneixements tècnics). Si nosaltres mateixa les entenguérem i aplicarem a la nostra vida, si fórem coherents, potser podríem creure en l’educació (ser bons docents i bones persones), en les persones i en el bon funcionament de la societat. Per a mi és mot important que treballs com aquest no acabem als arxius de la tele o simplement en el record dels qui hem tingut la sort de veure’ls; pense que tenim l’obligació moral de difondre’ls i si realment creem en el que explica el vídeo, si realment som coherents amb allò que prediquem deuríem aplicar-ho també a les nostres vides, no deixar mai d’aprendre ni de compartir.


En esta entrada simplement vaig a compartir dos des treballs que hem realitzat en l'assignatura d'aprenentatge i ensenyament del dibuix, al  màster en professorat.
El 1r treball és una unitat didàctica sobre les textures, un dels temes del currículum de 1r de la ESO.


El segon son les imatge que formen el "pechakucha" sobre els mitjans de comunicació a l'estat espanyol.

















Ací us deixe informació sobre un curs intensiu sobre TDAH (dèficit d'atenció i hiperactivitat)


http://www.institutoiase.com/CursosIntensivos.aspx


El curso proposa un model basat en instruments de diagnòstic i programes d'intervenció que provenen de la psicologia cognitiva-conductual, de la neuropsicologia i de la psicopedagogia. El curs està impartit per especialistes en TDA-H.


dijous, 2 de maig de 2013


Per a que serveix l'educació artística?


En resposta a l’entrada d’Irene 'para qué sirve la educación artísticaal seu boc Pintando temas la meua aportació és la següent:

L’educació artística és necessària perquè, entre d’altres ofereix als alumnes la possibilitat de CREAR i ENTENDRE.
D’una banda, amb ella s’aprenen valors, s’està en contacte amb l’entorn, amb la societat, es desenvolupen habilitats i competències bàsiques de convivència, que a més, es poden donar en contextos diversos.
D’altra banda també pot ser una forma d’autoconeixement, d’exploració personal de l’alumne, i també una forma d’ajuda a la cohesió del grup.
L’educació artística ajuda a ampliar la comprensió i la construcció del món, ja que per entendre’l hi ha que tindre una ment oberta i un pensament lateral, i l’art ajuda a desenvolupar  aquestes habilitats, entre d’altres.
A més, les classes d’art esdevenen una pràctica transformadora que permet explorar i canviar l’entorn des de distints punts de vista, com per exemple l’ètica o l’estètica.