diumenge, 9 de juny de 2013

Debats d’educació. Incertesa i creativitat. Educar per a la societat del coneixement. Per Joana Silvestre
Per començar m’agradaria recordar com el text defineix la creativitat i l’aprenentatge en la introducció, ja que son conceptes que estan en constant evolució i definició durant tot el text de la mateixa manera que passa dia rere dia.
La creativitat s’entén com la capacitat d’aprendre entesa com a gestió de les decepcions en contextos d’incertesa, l’aprenentatge és definit com la possibilitat de fer noves experiències, la disposició d’enfrentar-se a allò que és nou modificant els esquemes d’expectativa apresos, per tant no hi ha aprenentatge sense reaprenentatge.
Estes dues definicions ara mateix semblen un poc incompletes, ja que com he dit al paràgraf anterior, ambdós conceptes s’analitzen i es defineixen des de distints àmbits durant tot el text; per això, al present comentari tractaré d’analitzar les distintes òptiques i aportacions del text a la formació de preguntes i definicions des del punt de vista de la sociologia.
Potser, el més convenient per a analitzar com educar dins de la societat siga, igual que ha fet el text, posar-nos en context definint o entenent la societat en la que vivim que l’autor defineix com a societat del coneixement. Les societats es caracteritzen pel tipus de coneixement que destaca o s’emfatitza en elles.
Per tant, jo m’he preguntat, quin és el coneixement que més s’ha emfatitzat durant els últims 30 anys a l’estat espanyol? El coneixement lògic – matemàtic junt amb la capacitat de memoritzar. Per tant, ens hem anat convertint en una societat amb escassa capacitat creadora que a més, no aprén en el sentit ampli de la paraula tal i com l’hem definida abans.
És per això que el text sobre el que estem treballant, te molta importància, ja que si no ens reformulem aquestes preguntes no podrem evolucionar com a societat, perquè el nostre entorn canvia a un ritme vertiginós, les formes en que rebíem la informació canvien i deixen de ser de primera mà per a ser de algú sap... ens resulta impossible tindre grans coneixements sobre totes les coses, ja que hi ha molta informació al nostre abast, per tant, l’aprenentatge ha deixat de ser la simple memorització per a passar a ser l’anàlisi, la reformulació de preguntes, l’extracció de conclusions, etc.
Al text es parla també de la generació d’intel·ligència col·lectiva, i que establir-la és una de les funcions principals del govern de la societat del coneixement, ara be, jo em pregunte si realment a l’estat espanyol s’està portant a terme esta premissa, i en ixe cas, quin tipus d’intel·ligència col·lectiva s’està intentant fomentar des del govern. Doncs be, sembla que si analitzem l’última reforma educativa el que s’intenta afavorir és que els alumnes no aprenguen a qüestionar-se res, que no tinguen capacitat d’anàlisi de la informació, ni tan sols accés a ella, per tant no poden desenvolupar correctament una capacitat crítica, ni molt menys, ser creatius en la resolució de les properes situacions a les que s’hauran d’enfrontar, ja que a més, fora del context educatiu, també es limiten els drets dels ciutadans, se’ls amaga o camufla la informació per a que les conclusions que extraguen del seu anàlisi siga la que ells volen, i no una genuïna de cada individu com a ésser lliure.
Per això, és tant important que els mestres i professors produïm desconeixement en els nostres alumnes per tal de que ells mateixos siguen capaços de qüestionar-se les orientacions tradicionals adquirint nous coneixements i competències per produir el canvi (amb el que estariem fomentant en ells la creativitat) a més, hem de ser conscients que vivim en una societat amb tanta informació que ens és impossible saber-la o conéixer-la tota, a banda que hi ha moltes coses que sabem d’una forma hipotètica, basada en indicis o pressentiments, i que, tots estos factors afecten a la presa de decisions, ja que aquestes necessitaran noves formes de justificació, d’observació de les conseqüències, o de vegades ni tan sols puguem extreure’n una conclusió, ja que el món en que vivim ara és molt més abstracte, complexe i caòtic que abans.
Al text es planteja també, com assimilar la informació de que disposem (que ens ve donada de forma massiva,de forma directa o indirecta) per poder prendre decisions, ja que un excés d’informació no ens fa més savis, sinó que de vegades en pot portar a confusions i si no la sabem gestionar o interpretar be., ja que fer servir més eines so implica que les entenem; i per a això exsisteix la tecnologia que ens ajuda en algunes tasquen encara que nosaltres desconeguem el seu funcionament intern.
Si be hem dit que hi ha una gran quantitat d’informació al nostre abast, és lògic pensar que no abastim per entendre-la tota i per gestionar-la pel que és necessària l’estructura d’una societat cooperativa en la que els coneixements es comparteixquen, així com els resultats de les investigacions, per tal de que tots es nodreixquen del saber de la societat i que en formen una altra de més sàvia.
Cal remarcar que el coneixement, el saber, la competència, s’adquireixen mitjançant la pràctica, descobrint, estudiant, analitzant la informació de que es disposa, interactuant amb ella, i extraient unes conclusions o unes preguntes, cosa que enllaça l’aprenentatge amb la creativitat, ja que desenvolupant ambdues qualitats és la millor forma d’arribar a un coneixement més ampli, formulant-nos noves preguntes generades des de la ignorància, plantejant-nos nous objectius, investigant en el mar de coneixements que tenim a l’abast, desxifrant la informació i classificant-la, formulant-nos noves preguntes, compartint els nostres resultats amb altres persones que en completen i ens ajuden, i finalment extraient conclusions i coneixements que ens permeten sobreposar-nos al errors que ens haguem pogut trobat i als prejudicis que teníem en un principi.

Sols des del canvi podrem establir un nou sistema i una evolució en la societat.

Podeu trobar l'article del que parle al següent enllaç:

http://www.fbofill.cat/?codmenu=11&publicacio=524&submenu=false&tor=publicacio&num_pag=17&paginas=44

dimecres, 29 de maig de 2013

Com no podia ser d'altra forma us deixe l'enllaç a un documental que vem varen recomanar la setmana passada i que em va agradar molt: pensant en el altres

Pensem en els altres

I... pensant en els altres a mi em va fer pensar i preguntar-me:
Tanta reforma educativa i tanta polèmica sobre l’ensenyament, d’una banda que si el model finlandés o l’alemany, d’altra que si matemàtiques, religió, català, art… A mi  em fa preguntar-me si no voldrem per damunt de tot formar persones i ser persones. Sembla que el capital ens ha menjat el cervell, ens hem quedat absorbits per l’economia, per la competitivitat, per créixer, viure be, l’estat del benestar…  
Hem perdut el nord, hem deixat de banda el més important; i és que ja no sabem ser feliços, no tenim empatia, no lluitem per les coses que creem justes, no sabem compartir, “no sabem ser persones”.
No comprenem els nostres sentiments, no entenem el nostre cos, i sense això, pobrament entendrem els altres i menys encara serem persones completes i felices. M’atreviria a dir que també ens allunyem del sentit de l’amistat, perquè una persona que no s’estima a ella mateixa i que veu els altres com a competidors seus, difícilment podrà entendre l’amistat i viure-la.

Sóc conscient de que esta introducció ha quedat un poc negativa, he pensat en canviar-la, però crec que esta vegada és important deixar escrit el que sent i el que pense (així com fan els xiquets a les seues llibretes)
Respecte al documental, continuant amb la tònica dels paràgrafs anteriors, em sembla trist que haja de ser un documental i no un fet normalitzat.

El fet que els nens escriguen a la llibreta els seus sentiments em sembla genial, ja que es molt més fàcil expressar-se de forma íntima (a la llibreta sols estan ells) per a poder exterioritzar tot allò que els preocupa, els afecta, o els agrada més tard quan els toque exposar-ho en grup. D’altra banda els coneixements del professor son essencials per a que els alumnes se senten agust compartint les seues experiències de llibreta amb els companys, formant així un vincle entre ells que difícilment es podrà trencar, ja que com diu ell mateix, quan la gent t’escolta de debò viu sempre en el teu cor.

D’altra banda fer recapacitar als nens sobre els seus actes, sobre la transcendència que tenen, és molt important; les reflexions de la llibreta no podien ser simplement fets individualistes o bonics, també hem de formar persones critiques, amb sentit de la responsabilitat. Per això, inclús les discussions de classe son eines perfectes per a fer-los vore als nens que allò que facen tindrà repercussions, i que si saben distingir entre fets bons i dolents, podran (i deurà) fer el que estiga al seu abast per canviar-los i per lluitar contra la injustícia i els abusos.

En resum, aquest documental m’ha recordat la importància dels lligams, que aquests no sorgeixen de la nit al matí, sinó que requereixen de temps, esforç, dedicació, estima, bondat, així com de consciencia, autoestima, acceptació, sinceritat i un fum de qualitats.
Compartir la intimitat de les cartes, sense l’acompanyament del senyor Toshiro Kanamori, no havera sigut possible, i és que no podem pretendre que els nostres alumnes siguen coses que nosaltres mateixos no som o no creem.

Al documental he vist la bondat, innocència, alegria i felicitat; qualitats que entre els adults son difícils de vore (perquè estan amagades sota la cuirassa de vanitats, qualitats i coneixements tècnics). Si nosaltres mateixa les entenguérem i aplicarem a la nostra vida, si fórem coherents, potser podríem creure en l’educació (ser bons docents i bones persones), en les persones i en el bon funcionament de la societat. Per a mi és mot important que treballs com aquest no acabem als arxius de la tele o simplement en el record dels qui hem tingut la sort de veure’ls; pense que tenim l’obligació moral de difondre’ls i si realment creem en el que explica el vídeo, si realment som coherents amb allò que prediquem deuríem aplicar-ho també a les nostres vides, no deixar mai d’aprendre ni de compartir.


En esta entrada simplement vaig a compartir dos des treballs que hem realitzat en l'assignatura d'aprenentatge i ensenyament del dibuix, al  màster en professorat.
El 1r treball és una unitat didàctica sobre les textures, un dels temes del currículum de 1r de la ESO.


El segon son les imatge que formen el "pechakucha" sobre els mitjans de comunicació a l'estat espanyol.

















Ací us deixe informació sobre un curs intensiu sobre TDAH (dèficit d'atenció i hiperactivitat)


http://www.institutoiase.com/CursosIntensivos.aspx


El curso proposa un model basat en instruments de diagnòstic i programes d'intervenció que provenen de la psicologia cognitiva-conductual, de la neuropsicologia i de la psicopedagogia. El curs està impartit per especialistes en TDA-H.


dijous, 2 de maig de 2013


Per a que serveix l'educació artística?


En resposta a l’entrada d’Irene 'para qué sirve la educación artísticaal seu boc Pintando temas la meua aportació és la següent:

L’educació artística és necessària perquè, entre d’altres ofereix als alumnes la possibilitat de CREAR i ENTENDRE.
D’una banda, amb ella s’aprenen valors, s’està en contacte amb l’entorn, amb la societat, es desenvolupen habilitats i competències bàsiques de convivència, que a més, es poden donar en contextos diversos.
D’altra banda també pot ser una forma d’autoconeixement, d’exploració personal de l’alumne, i també una forma d’ajuda a la cohesió del grup.
L’educació artística ajuda a ampliar la comprensió i la construcció del món, ja que per entendre’l hi ha que tindre una ment oberta i un pensament lateral, i l’art ajuda a desenvolupar  aquestes habilitats, entre d’altres.
A més, les classes d’art esdevenen una pràctica transformadora que permet explorar i canviar l’entorn des de distints punts de vista, com per exemple l’ètica o l’estètica.

dimarts, 30 d’abril de 2013

Cap on ens porten les reformes educatives?

Fa temps que no escric perquè les darreres notícies sobre educació son, com la major part de notícies a l'estat espanyol, alarmants.
Des fa ja més d'un any portem sofrint greus atacs a l'educació pública, que si es suprimeixen docents, s'augmenta el número d'alumnes per aula, disminueix de forma dràstica l'atenció a la diversitat, intenten eliminar l'educació per a la ciutadania, ataquen la llengua, eliminen càrrega docent a l'àmbit artístic, augmenten les taxes universitàries, disminueix el nombre de beques, es plantegen crear grups d'elit, etc.

Malgrat això, la societat està ben desperta defensant allò que és necessari i imprescindible per al seu funcionament. 

Però totes estes reformes tenen un transfons que va molt més enllà de la greu crisi econòmica que sofrim, i és que fora d'elucubracions i conjectures tenim com a exemple el que passa als EEUU, que tant pioners son en tot.

Allà ja sofreixen les conseqüències d'una educació centrada en la formació de persones única i exclusivament per al mercat laboral, i sobretot al servei d'una economia capitalista, que primordialment necessita persones formades en ciència, tecnologia,  enginyeria i matemàtiques. 

Heu pensat com seria el món sense música? I sense cine? Llibres?... Sense persones amb capacitat d'anàlisi i pensament crític? Sense història???? I tots amb l'estrés de ser els millors, els més competents, sempre comparant-nos amb la resta...

Un món farcit de persones així no te sentit, acabaríem tots malalts, i és que, com diu el protagonista del   següent article, l'educació no és sols preparació per a la vida (o el mercat laboral) és la vida mateixa.



dissabte, 23 de febrer de 2013

Exemples de nous paradigmes educatius


Ja que aquest es un bloc sobre l'educació plàstica i artística, faré una breu introducció i us deixe amb el vídeo. EDUCAR EMPODERANDO.

El vídeo forma part d'un modul de formació adreçat a educadors i a persones interessades en nous paradigmes educatius.
Educar empoderando està basat en el llibre Veintitrés maestros, de corazón un salto cuántico a la enseñanza de Carlos González, del que a més, s'acaba d'estrenar la pel·lícula-documental Entre maestros, en la que el professor intenta despertar l'interés dels seus 11 alumnes desmotivats i desencantats amb l'actual sistema educatiu durant 12 dies d'experiment, creant un clima motivador i despertant el potencial ocult de cadascun d'ells.



També us deixe una entrevista a Carlos González en la que parla de la pel·lícula Entre maestros.